Les falles del Pirineu Català


La festa de les falles s’havia emmarcat antigament en els dos solsticis, el d’hivern i el d’estiu, actualment en la majoria de localitats se celebra durant el solstici d’estiu; i en moltes, coincidint amb la Festa Major del poble.

Aquesta es una festa o ritual atribuït a les fogueres i al fum que desprenen virtuts purificadores, vivificadores i fertilitzants, que s’escampen per les protegir llars i jardins.

Aquestes festes de foc esdevenen un moment de refundació cíclica dels lligams familiars, socials i comunitaris, que ajuden a reforçar el sentiment de pertinença, identitat i continuïtat. Moment anual de retrobaments i de renovació de lligams afectius, però també espacials, entre els que han romàs al país i els que han marxat a viure a fora, els quals tornen cada any per compartir la festa i la tradició.

Cada festa de falles té unes particularitats úniques a cada poble; tot i això s’estableixen unes coincidències, normalment hi ha d’haver un indret elevat, situat a mitja muntanya o en un turó (o faro) i la plaça major del poble (en la majoria dels casos); on se celebra la festa.

Generalment s’encén una foguera en el punt més elevat, en els darrers rajos de llum, mentre que als fons de les valls es van omplint de la foscor.

Quan la foguera ja ha pres prou, el sol ja s’ha post, i poc a poc es va fent fosc; els fallaires van encenent les falles i inicien el descens cap al poble amb la falla encesa, que generalment carreguen a l’espatlla.

Els fallaires baixen afilerats per la muntanya, mentre que els espectadors des del poble observen els punts de llum que van baixant de la muntanya lentament; estones més tard hi ha una rebuda festiva, solemne i musical. Un cop el foc s’ha passejat per la població, en alguns indrets corrent, tots els fallaires fan cap al punt on és plantada la falla major, normalment a la plaça major, on les falles acaben sent cremades junt a la falla major, convertit en una gran foguera.

Totes les cremades de falles, haros o taros acaben amb una revetlla, normalment amenitzada amb una orquestra.

Normalment la totalitat de les persones de les poblacions on té lloc aquesta celebració viuen la festa i hi participen. Una part significativa s’implica en la seva preparació i desenvolupament a través d’associacions i grup. La festa te un marcat caràcter intergeneracional i és oberta i inclusiva.

Sens dubte el rol més important de la festa és el dels fallaires, les persones que baixen les falles des del faro fins a la falla major. Tradicionalment els fallaires han estat homes joves, però des de fa almenys quinze anys la presència de noies està completament incorporada a la festa, amb absoluta normalitat. Generalment aquestes mateixes persones són les que prèviament trien el tronc que farà de falla major o haro, el transporten fins al poble i li donen l’aspecte tradicional que té a cada lloc. També habitualment són els propis fallaires el que es fabriquen les falles al poble i els que pugen les falles fins als respectius faros per donar inici a la festa. Tots els grups de fallaires tenen un cap de colla, un fallaire que coordina les accions de la colla, la seva importància varia segons el lloc.

Les comunitats fallaires del Pirineu català comparteixen aquesta mateixa festa amb altres comunitats distribuïdes pels Pirineus aragonès, francès i andorrà. Més enllà del territori administratiu o idiomàtic al qual pertanyin, totes les comunitats fallaires i tots els seus membres tenen un fort sentiment de pertinença a una gran família fallaire pirinenca. Si bé és cert que la coincidència de la festa en el calendari per a moltes de les comunitats fallaires, impedeix molt sovint participar en festes veïnes, atès que cap membre vol perdre’s la “seva” festa, existeix un fort vincle intercomunitats que ultrapassa aquesta dificultat.

Dins el Pirineu català se celebren Falles a: Les, Arties, Pont de Suert, el, Casós, Llesp, Barruera, Taüll, Boí, Erill la Vall, Durro, Vilaller, Senet de Barravés, Alins, Isil, Pobla de Segur, la, Bagà, Sant Julià de Cerdanyola, València d’Àneu.